Mochilera Pelirroja

Sembla que a casa la gent reacciona!

2011-05-30T17:50:00.000+02:00

Ja fa dies que dura. I us deixe un petit recull d'imatges que ho testimonien.

El cartell que porte a la bici 19-M

Reloaded 19-M

Bolivia a l'assemblea 19-M

Cartell 19-M

20-M i la plaça està a rebentar

Twitter analògic 20-M

La nova plaça major 20-M

Senyors que reivindiquen 20-M

Anonymous 20-M

L'assemblea diu que sí a la resistència pacífica 20-M

El poeta del 20-M

Avui, reivindiquem

2010-12-19T12:57:00.000+01:00

http://www.noalcierredewebs.com/

Una família poc avinguda

2010-12-15T17:34:00.000+01:00

Marroc, el germà malcriat del Magreb.

L'estat espanyol, el pare que abandona la família.

Algèria, el cosí emprenyat.

I finalment el germà oprimit, el cosí desterrat, el fill oblidat... el Sàhara Occidental.

...

A València encara cridem!

Añadir leyenda

The resurrection

2010-12-12T19:54:00.000+01:00

Sí, tornem a l'atac. O a conversar, què més dóna.

Entre unes coses i altres he deixat abandonada la motxilla, però només la virtual. La de veritat ha estat per Centre-Amèrica aquest estiu. I per a mostra, unes quantes fotos. Un dels millors estius!

Passeig pel parc del volcà Barva, Costa Rica

L'esperit sandinista, Nicaragua

Ruines de Copán, Honduras

El 2008 en formació a El Salvador

Al palau presidencia, Guatemala

Manel i Xoel i els Vetustos

2009-12-09T21:09:00.000+01:00

Aquell dissabte abans de la setmana fastigosa d'exàmens va ser suprem. Primer amb el concert de Manel al BAFIM. Després amb un sopar impressionant al Bangladore. I després amb Xoel López i Vetusta Morla. Tot amb bona compañía. Què més es pot demanar??

Manel, Ens hem sortim

Manel, típic paseíllo amb ukelele incorporat

Xoel López e sua guitarra

Vetusta Morla in the middle of smoke

Típica estampa de garito bonaerense

Coses de classe

2009-11-24T18:57:00.000+01:00

Per treballs com aquests sí que val la pena esforçar-se. Taller multimedia, aprovat amb un 8 (promoció inclosa).

http://fannybraunymaitegarcia.wordpress.com/

Inspire, expire, inspire, expire...

2009-11-10T21:16:00.000+01:00

Aquest cap de setmana passat ha estat relaxant. Llunt de la pol·lució bonaerense. I dels cotxes bojos. L'escapada a Sierra de la Ventana m'ha oxigenat el cap. Llesta per començar una nova tanda d'exàmens.

A la porta d'UADE, amb Julieta, Xime i Marianela

Els dos dies han passat ràpid. Però he disfrutat com una nena petita. Després de 8 horetes de res d'autobus, arribavem a Sierra de la Ventana, un poblet al peu de la serra homónima. Situada dins la provincia de Buenos Aires, limita amb la pampa argentina, cosa que es nota per la repetició de paisatge que es veia des de la finestra. Camp de cereal, encara verd, algun que altre arbre a la llunyania i vaques fent no res.

L'hotel estava bé. Encara que el que va estar genial van ser les companyes d'habitació. A Xime ja la coneixia, vaig a classe amb ella. Xime venia amb una amiga seva, la Marianela. I totes tres vam conéixer la Regina, de Suissa. Ens ho passárem d'allò més bé, sobretot a l'hora de la dutxa i intentant que l'habitació no s'indundés mentre una de nosaltres era dins jajaja.

Amb Regina, de Suïssa, a la porta de l'Hotel Alihuén

Companyes d'habitació

La caminada del dissabte al matí va estar molt bé. Vam pujar el Cerro de Bahía Blanca, de 739 metres. El passeig va durar un parell d'horetes. A la baixada, després de que els genolls feren acte de presència, vam dinar rollo picnic. Un megasandwitx de pernil dolç i dues empanades de carn, amb les quals tothom es va llepar els dits. Només acabar, city tour a càrrec de Gustavo, un noi de la zona. Ens ho va explicar tot amb molta claredat. La tarda va acabar amb una visita guiada a una dels cellers de la zona. Bodega Saldungaray és una de les pioneres del cultiu de vins per aquesta zona. A la nit vam tornar-hi per sopar.

Vista desde Cerro de Bahía Blanca

Sierra de la Ventana, amb el foradet que li dóna el nom

Sopant al celler. A la taula, d'esquerra a dreta: Caro (organitzadora), Regina, Xime, Marianela, Jo i Day (organitzadora)

Diumenge ens esperava una cabalgata. Jo més contenta que unes pasqües! I la meva alèrgia no va fer massa aparició, per sort. A lloms d'en Nahuel vam donar una volta pels voltants de la hacienda on havíem de dinar asado (nyam nyam). Galopar per la pampa va ser impressionant. I vaig recordar, i molt, a la Lluna... Amb la panxa ben plena vam tornar cap a casa. A la pol·lució, als piquets, a les vagues de metro, al col·lapse...

Nahuel, el cimarrón

Zzzzzzzzzzzzzz

Una de cine

2009-11-04T00:11:00.001+01:00

Tots haureu sentit a parlar de l'última peli de Campanella. Doncs si ho multipliqueu per mil tindreu la repercussió que ha tingut per les terres del dulce de leche. Quan es va estrenar, el bombardeig de promoció va ser brutal. Fins i tot als ascensors de la universitat (tenen pantalles planes!) l'anunciaven. I per no sentir-se una com l'aneguet lleig (a banda d'estrangera) va anar a veure-la.

És bona. Sí. I molt ben narrada. També. I la fotografía destacable. I l'ambientació i vestuari. Però què volieu! Quan Darín encapçala qualsevol pel·lícula, l'èxit està assegurat. I si a sobre l'acompanya un actoràs (poc conegut a l'hemisferi nord, desafortunadament) com és Francella, doncs a fondre les guixetes!

Però jo, des de la meva humil trajectòria cinèfila argentina vos recomane una altra perla. Las viudas de los jueves.

Amb una llista d'actors que fan caure de cul (Leonardo Sbaraglia, Juan Diego Botto, Pablo Echarri i Ernesto Alterio), l'argentí Piñeyro ens mostra les vides còmodes (fins i tot alienes al seu entorn real) de quatre famílies. El film, ubicat en un "country" (vindria a ser un barri residencial, però canviant-li els adossats per petits palaus d'estil colonial) pren com a fil argumental els problemes d'aquestes famílies per radiografiar el que va ser una etapa molt convulsiva a l'Argentina del 2001.

Val la pena deixar-se uns quants euros (a mi només em costà 0.20 cèntims d'euro jajaja visca el canvi de divises!) i perdre quasi dues hores per saber què va passar fa uns anys per ací baix. El que no sé es si ja s'ha estrenat a terres ibèriques. Sino, poseu en marxa la mula!

Another rainy day on paradise

2009-10-31T22:09:00.002+01:00

Un altre cop, la pluja cobra protagonisme a la ciutat del tango. Avui, nit dels horrors segons la "cultura" estadounidens, Buenos Aires estarà coberta d'aigua.

No és que no m'agrade la pluja. Al contrari. Per a mi és relaxant. Neteja. Canvia la visió de les coses. Tot s'enterbola. O s'aclareix. Els trons ens fan sentir més petits del que som. Ens espanten. Però la llum cegadora dels llamps il·lumina la foscor. I la pluja neteja.

Centre cultural Moca

2009-10-30T03:00:00.001+01:00

Això de tenir deures dia sí dia també comença a cansar-me una mica. Tot i que algunes tasques són interessants. Almenys requereixen d'una sortida ocasional de l'aula (o del menjador de casa, en su defecto). Us deixe aquí unes quantes imatges d'alguns quadres del 4t concurs de Pintura que organitza UADE - Art Institute. ¿Corporativisme? Naaaaaaah!

Variación natural (2009) de Alejandro Argüelles

Mirada profunda de Remix de André D’Arcangelo

62/Modelos (de un joven judío) para armar

Detall de l'anterior

Iguazú

2009-10-29T01:12:00.002+01:00

Bueno, ja he tingut com una setmana per recobrar-me del viatge i després d'endreçar unes quantes fotos, aquí les deixes. Els 3 dies que vam passar a la província de Misiones, a Puerto Iguazú, van ser d'alló més sorprenents! Caminant per la selva (una vegada més) no podia pensar que Jack o Mowgli sortirien a rebre'm.

Després de 18 llargues hores d'autobús, compartides amb 40 soldats que anaven a casa de permís pel dia de la mare (sí, aquí tot és a l'inrevés), vam arribar al nostre hostel. Arribar i ploure! Mala sort, qué hi farem. Tot i així vam encaminar-nos cap al Brasil. A Foç do Iguaçú s'extén una part del parc de les Cataratas. Hi havia moooolta boira. Però una càmera com la meva no es deixa intimidar fàcilment!

El nostre hostel! La piscina no la vam poder estrenar! De tanta pluja, a la nit, es va desbordar!

Catarates de d'Iguaçú

A meitat tarda ja érem de nou al hostel. Estàvem mortes després de tant viatge. Unes partides al ping-pong, una al billar i cap al llit. Vam dormir com bebés! Al matí següent, i després d'un nutritiu esmorzar, cap al parc de la banda argentina. Tot va anar bé fins les 11 del matí, quan amb el previ avís de 3 trons, el cel ens va caure a sobre. Mai m'havia mullat tant!

A l'entrada del parc

Una de les moltes fotos impressionants

És un viatge que recomane a tothom. De debó. Només un parell de consells:

1) Porteu una motxilla amb una muda SENCERA per canviar-vos. Et quedes xop!

2) Un parell d'aspirines no aniran malament. El soroll de l'aigua caient és ensordidor!

Encara que estiga lluny de casa

2009-10-21T23:57:00.000+02:00

No podia deixar d'homenatjar a tan gran persona, a qui trobe, i molt, a faltar...

Mode ironia/ON

Simplement Mafalda

2009-10-01T22:59:00.001+02:00

Opera Pampa, o la história d'Argentina en una hora

2009-09-28T18:41:00.001+02:00

El divendres a la nit vam tenir una altra dosi de cultura. Però aquesta vegada va ser completa. Primer, música, ball, cavalls... tot per explicar la história d'Argentina dels últims anys. I després, com no podia ser d'altra manera, degustant un bon vi i un inmillorable asado. Dels postres no en parle, que a mi lo dolç no em va. Però les crítiques van ser molt favorables.

L'interior dels estables, acondicionats com menjador

Les parrilles on feien l'asado

Amb Lucille (FR) i Andrea (MX), abans de l'espectacle catant el vi i les empanades

Moment del show. Els indis amb els cavalls impressionants

I els ballarins típics de l'interior, amb certa semblança al zapateao andalús

La taula del sopar. D'esquerra a dreta: Kate (USA), Andrea (MX), jo, Alex (ALEM), Leandro (ARG), Petra (Suissa) i Carolina (ALEM)

Si voleu veure un vídeo de l'espectacle, cliqueu aquí.

El transport a Buenos Aires

2009-09-25T18:58:00.000+02:00

Aquí deixe un article que van demanar per classe. Una pràctica en temps real. En castellà. A la foto, el bus que agafe cada matí a les 7.30 per anar cap a la facultat.

Tomar un colectivo en la ciudad de Buenos Aires es toda una aventura. Como la ciudad misma. La primera dificultad con la que se encuentra cualquier visitante es saber qué colectivo debe tomar. En la capital hay más de 200 líneas y muchas de ellas se dividen en ramales, lo que complica aún más la situación del turista.

Tanto para subir como para bajar del colectivo se tiene que avisar al conductor con cierta antelación porque sino sigue hasta la siguiente parada. Para los turistas, sobre todo los que vienen de Europa, este hecho es muy diferente, puesto que en sus ciudades los colectivos siempre se detienen en las paradas. Por obligación.

Otro tema interesante para el extranjero es cómo pagar el boleto. Las máquinas solo admiten monedas. Así que es vital estar en posesión de tales preciadas piezas. Las colas que se arman para pagar son también destacables. Una moneda es rechazada, otra cae al suelo… Y todo mientras el conductor avisa de que cierra la puerta.

Hay que vigilar mucho mientras dura el viaje. Siempre hay que estar agarrado a las barras. El peligro de caer al piso o sobre alguien aumenta en proporción a la cantidad de pasajeros que lleva el colectivo. Cuanta más gente, más virulenta la conducción.

Pero todos estos aspectos negativos quedan minimizados cuando se conoce que la red de transporte público porteño soporta una gran cantidad de pasajeros. Sólo en la ciudad viven 3 millones de personas, más los 7 que habitan en el conurbano.

Estos últimos son los que colapsan la red de transporte ferroviario todas las mañanas. La llegada de miles de trabajadores a la ciudad y la salida a la provincia de otros convierte a las estaciones de tren en verdaderos hervideros de gentío.

El problema de las monedas reaparece en estos lugares. Las colas que se forman en las ventanillas para pagar con billetes ocupan los hall de entrada. Las máquinas de cambio exacto absorben cierta cantidad de pasajeros que, prevenidos, llevan su importe exacto para no perder el tren. Pero aún así, el gentío asombra al forastero.

Los subtes tampoco se libran de las aglomeraciones. Sobre todo en horas puntas. Los vagones son insuficientes y muchas veces se debe esperar en el andén a que pase el siguiente. Que posiblemente también venga lleno…

Así pues, si viajan a capital, recuerden que la mejor opción es andar. Porque el ejercicio es sano. Y si su destino queda lejos para ir caminando, prevengan el tiempo que les va a llevar el viaje, porque sino llegarán tarde. Como todos.

Colonia, Uruguay

2009-09-24T19:23:00.009+02:00

El dilluns Bianca i jo vam fer una escapada al país del costat. Amb només 3 horetes ja estàvem a l'Uruguay. Tot gràcies al Elisa Independencia, el vaixell de Buquebus amb el que es travessa el riu La Plata.

El hall d'entrada, des del segon pis, el de turistes

A la part del darrere del vaixell amb la bandera uruguaia

Colonia és un destí típic de vacances. Però té un nosequé que la fa entranyable i no massa turística. De fet, per ser festiu el passat dilluns (era 21 de setembre, dia de la primavera i de l'estudiant), no hi havia massa gent.

Un dels carrers del casc antic

El carrer d'Espanya, que finalitza amb un moll

La zona del centre té tots els carrers empedrats, les cases són baixes i quasi bé totes tenen jardí. En certs llocs semblava Setcases, però sense el fred. Perqué vam tenir un molt bon dia, amb molt de sol. Des del far, les vistes eren impressionants!

Vista del far, amb restes de la muralla que rodejava Colonia

El dia va estar molt entretingut. I el viatge amb vaixell prou còmode. Però el que ho va espatllar tot va ser immigració. Dimarts vaig anar a fer-me la visa d'estudiant però, al sistema argentí, encara estava a Uruguay. Coses de la burocràcia...

Tardes de picnic i relax

2009-09-21T03:15:00.004+02:00

Un diumenge més, i com ve sent el costum, uns quants (els que hem pogut llevar-nos després de la festa d'ahir a la nit) hem anat a passar la tarda al marge del riu. Aquest cop, a Vicente López.

Aquestes espècies de passejos fluvials están de conya per fer el gos. Tothom està ajessat, prenent mate, tocant la guitarra, xerrant...

La tarda ha estat divertida. No en plan festa extrema, perque ningú podia més, però hem jugat al Bullshit (entiendase como Mentiroso) amb les cartes. També ha caigut algún que altre truquet de màgia. En fi, una bona tarda de gossera porteña.

D'esquerra a dreta: Bianca, jo, Marcelo, Gustavo, Diego, Dafne, la noia finlandesa i una argentina

Viva México!!

2009-09-19T17:49:00.004+02:00

El passat dia 15 a la nit vaig ser invitada pels companys mexicans per celebrar El Grito. El 15 de setembre a les 12 de la nit, tots els mexicans criden Viva México! ben alt, per conmemorar el dia de la independència de l'estat espanyol.

Foto de grup amb toooots els mexicans

La festa va ser divertida, amb mariachis en directe, l'ambaixadora (una mica malmesa per la cirurgia estètica)... També van acudir actors de novel·les mexicanes que graven a Buenos Aires. Totes les noies es feien fotos, però ningú sabia qui eren o com es deien!

Allá en el rancho grade, allá donde viviiiiiiiiiaaaaaaaa...

A la rica Corona, que a les 9 de la nit ja s'havies esgotat jajaja

Va ser una nit curiosa, divertida i amb mooolts acudits sobre els conquistadors espanyols. Això de ser d'una nacionalitat cada dia és molt divertit! Encara que de la meva no me n'oblide ehh. Però, tot i així, que VIVA MEXICOO, CABRÓN!!

Sí, estic viva

2009-09-15T22:37:00.009+02:00

Perdó per la tardança, però això de ser estudiant (xD) i viure a Buenos Aires et fa ser una persona moooolt ocupada.

Des de l'últim post m'han passat moltes coses, que ara no explicaré perque tardaria una eternitat. Així que faré un resumet del cap de setmana passat.

Dissabte m'ho vaig passar pipa! Vam anar amb uns amics a patinar sobre gel. I no vaig caure! Feia segles que no hi anava... Des del viatge a Boí Taüll amb l'escola... Què vella que em faig...

La tarda va ser molt divertida. Tots vam patinar. Alguns es van passar més temps a terra (bueno, al gel), però ens van fer riure a tots. El gran protagonista indiscutible va ser William, un brasiler que, definitivament, els patins i ell no són amics. Samba, la que vulguis, però gel... nop.

Encara que no es vegi massa bé, d'esquerra a dreta: François (FR), Carolina (MX), William (BR), Melanie (FR), Marcelo (Taiwan, ara ARG), Miriam (MX), Ana (MX), jo i Gustavo (xinés ara ARG)

Aquí resta William, després d'innumerables caigudes.

Després de patinar tooota la tarda, s'havien de recuperar els esforços, així que Marcelo i Gustavo ens van portar al barri xinés a sopar. Què bo! I quina ambientació! Tot gràcies, un cop més, a les amistats de la gent de per aquí. Gran sopar i gran vi (que ens van regalar, por nuestra cara bonita :P)

Abans, amb la taula paradeta

Després, tot desèrtic

Diumenge, i per reposar les forces i pair bé, vam quedar a la tarda per anar de picnic al Planetari. S'hi va apuntar prou gent, però erem pocs en comparació a altres activitats que hem anat, perque molts estaven de viatge a Iguazú. Però igualment, una tarda bona. Sobretot amb el test de la Cosmopolitan, ésa gran amiga!

Foto familia després d'una tarda molt bonica. No pose els noms perque són massa. Érem ARG, MEX (com no! s'apunten a tot), FR, BRA, Bianca (gallega) i jo. Ahhh i el gosset de Flavia, Bono, brasileiro!

Viatge a Luján

2009-09-01T20:36:00.008+02:00

Aquest dissabte passat vaig anar amb la gent de BAIS a Luján. És un poble que queda a una hora i mitja de la ciutat, cosa que aquí és moooolt a prop. Primer vam visitar la Basílica de Luján, on hi ha la verge que és la patrona de Buenos Aires.

A la foto, al fons, la Basília, amb Patri i Bianca al davant

Explica la llegenda que la verge va arribar portada per espanyols i portuguesos. Anava a sobre d'un cavall perque pesava molt. Però va arribar un punt que el cavall es va aturar. I no es movia. Van desacarregar-li la verge i va continuar caminant. Li van tornar a posar al damunt i es va aturar una altra vegada. Per això es van quedar allà, a Luján, i és on fundaren la Basílica.

Després vam anar al zoo de Luján. Semblava més una granja-escola que un zoològic, perque no hi havia massa varietat d'animals. Però sense dubte el més impressionant va ser entrar a la gàbia dels tigres i poder tocar-los. I tot fet d'amagat, ja que per llei (i per lògica??) està prohibit tocar els animals. Va ser la primera vegada que "adornamos" a algú, ja que pel mòdic preu de 5 pesos per persona tots ens ho vam passar pipa!

Aquí un video (amb accent a la E, com diuen acá) perque conegueu una mica la gent amb la que m'he ajuntat.

Volver a empezaaaaar, otra vez

2009-08-23T16:03:00.006+02:00

La UADE és com l'escola. Cada dia passen llista (!) i tots els professors posen deures: llegir un capítol d'un llibre, fer un exercici, fer un petit treball... La veritat és que és prou costós agafar aquest ritme de fer feines cada dia. Acostumada a València, que només es treballa un mes abans dels exàmens...

Un altre tema són els horaris de les classes. A cap lloc d'Espanya les classes comencen a les 7.45. Enlloc! Doncs aquí sí. I per arribar a l'hora, cal llevar-se a les 6.30. I costa, més que res perquè jo ja fa tres anys que tinc el rellotge biològic adaptat a la tarda. Quan es fan les 9 de la nit, ja estic cansadíssima.

Sobre els professors... Aishhh! Tots són molt joves (sobre els 30) i molt dinàmics. A les classes fan participar i treballar en grup. Res que veure amb allà. La professora de Multimedia té un aire a Y. Cabrera. I té els mateixos problemes tècnics amb la conexió que els nostres mestres. La classe té pinta de semblar un mix de Rosita (estem donant els booleans) i de Rosanna (ella y sus wikis).

A Principis étics tinc de professor al director de la carrera de Comunicació Social. El senyor té una màxima: "Puntualidad. Presentismo. No celulares". Té la mateixa veu que Jorques, el rollerisme de Renard i constantment fa anotacions enciclopèdiques. És fan d'Aristòtil, de Hegel i també posa els seus llibres com lectures obligatòries.

A Disseny gràfic tinc dos mestres. Nicolás i Sandra. Ell dóna la classe, no para de parlar. Ella, asseguda, de tant en tant fa algun comentari. El senyor definiciones li dic jo, perque a classe som 3 internacionals: un noi i una noia de Dinamarca i jo. I clar, hi ha algunes paraules que no entenem, i ens les explica toootes. S'agraeix, però també pot arribar a cansar si de cada 3 paraules te n'explica 6...

A Taller de Ràdio i Televisió, la mestra és adorable. Locutora de ràdio, és molt amable. Se la veu una persona exigent, però hi posa moltes ganes. Estem fent pràctiques de plató i ràdio, així que torne a repetir Benjamíiiiiin Maríiiiin.

Encara que els que més em coneixen són els d'atenció informàtica i el senyor de la biblioteca. Sóc bastant pesada, ho reconec, però si les contrasenyes no em funcionen, jo no en tinc la culpa...

En fi, que la UADE és un lloc on anar a estudiar, però on els estudiants són números en les credencials que usen per entrar a l'edifici. Paguen una burrada per anar a classe i presentar-se als exàmens. I la seua veu queda totalment neutralitzada si hi ha cap problema amb l'administració. Cal un AEC urgentment!!

Primera dosi de cultureta argenta

2009-08-18T23:24:00.006+02:00

El dissabte a la nit vaig anar amb Patri (una noia gallega, de Satiago que ve amb mi a la UADE), Artu i el seu pare al teatre. Jo ja tenia ganes d'anar-hi abans d'arribar. L'accent dels porteños, barrejat amb els actors i els guions d'aquí, em van fer posar el llistó ben alt.

Així que, quan passàrem per Avinguda Corrientes (a tres "cuadras" de casa meva) no ho vam poder resistir. Vam anar teatre per teatre, mirant les obres que hi havia. Aquesta avinguda és la més cultural. A cada cuadra hi ha un parell de teatres i cinemes, a banda de moltes llibreries (que ja hem visitat i buidat jajaja).

Al final ens vam decantar per Contrapunto.

De l'obra només en sabíem el nom i que hi actuava el conegut Leonardo Sbaraglia. I realment ell va ser la raó fonamental per anar a veure'l. I no va defraudar. Sbaraglia va actuar molt bé. Quina veu! I quin accent! Acostumada a sentir-lo en castellà i no en argentí... L'altre actor, Pepe Soriano, és un dels veterans i molt conegut per aquí. Ho va fer genial. Molta presència escènica. Ell sol emplenava l'escenari.

El que em va decebre va ser el guió de l'obra. Adaptada d'un text anglès, des del començament ja saps com acabarà. Serà que sóc massa primmirada i que veig massa ficcions i que ho veig venir tot. Però què hi farem...

La cosa és que vaig veure a l'Sbaraglia, que no totes ho poden dir!!! Una gran nit de teatre que es va allargar a casa fins les 5 del matí.

Coses que no m'agraden de Buenos Aires [vol. 1]

2009-08-16T01:15:00.003+02:00

Les voreres.

Qualsevol enginyer de camins, ports, carrers i demés infraestructures urbanes es tiraria les mans al cap per les irregularitats de les voreres de la ciutat de Buenos Aires.

És impressionant la de clots, forats, descalçats, refregits de ciments, lloses que es mouen que hi ha. És el paradís per deixar-s'hi els turmells, genolls i altres articulacions bàsiques pel desplaçament humà en general.

No en tinc cap imatge, més que res perque si veuen una "gallega colorada" fent fotos al terra pensaran malament.

Gràcies a això, molta gent que ve a Buenos Aires no contempla la ciutat. Quan torna a casa li pregunten: "Què vas veure la Casa Rosada? I l'estadi del Boca?" I ell o ella responen: "NO". "¿Per què?" Doncs perque estaven mirant al terra pendents de seguir sencers i no perdre extremitats inferiors...

En fi, primera entrada al blog en plan "quejica". No tot podien ser flors i violes, no?

Caminet per Caminito

2009-08-16T00:33:00.007+02:00

Aquest matí he estat a l'emblemàtic barri bonaerense de La Boca. Sí. Per tots els fans del futbol, on es troba la mítica "Bombonera". El barri és conegut per les façanes dels seus edificis. Són fetes de fusta i una mena de xapa acanalada. Però el que més destaca de tot són els colors vius que decoren les parets, balcons, finestres i portes de totes les cases.

Entre mig dels carrers s'hi col·loquen tot d'artistes de tota mena. Escultors d'argent, joiers, pintors, curtidors de cuir... És tot un esforç mental resistir-se a comprar-hi res. Costa. Molt. De veritat.

El barri, inicialment poblat per immigrants italians, tenia un marcat caracter portuari. Molts eren els professionals de les dàrsenes i dels vaixells que viatjaven a Europa que s'instal·laven aquí. Avui en dia el barri està format per la població immigrada de Bolivia, Perú i Paraguay.

Al vídeo es pot veure la ja molt famosa cantonada de Caminito. El carrer té el seu origen a la imaginació del pintor Quinquela Martín. Fou ell qui decidí transformar l'antiga via de tren que passava per allà a un carrer que s'ha convertit en un dels llocs més emblemàtics de tot Buenos Aires. Sembla guiri-làndia...

Welcome International Students!

2009-08-10T22:20:00.007+02:00

El dissabte passat vam fer de gringos! Els nois de BAIS (Buenos Aires International Students) van preparar una excursió a Tigre, un poble a 45 minuts de Gran Buenos Aires.

Vam anar amb tren fins el poble. Quin tren! Cada 20 segons el cor se t'aturava perque semblava que el vagó sortira dels rails... Lia (la cosina estadounidens d'Arturo) i Patricia (una noia gallega molt simpàtica) no sabien on agafar-se!

L'excursió va ser bonica. I és una excusa per conéixer llocs nous i a gent nova. Un dels nois organitzadors és de País Basc. Josu, el chicarrón del norte (així es va presentar). Va estar xerrant amb nosaltres prou estona, perque s'enyora de l'accent castellà. Diego també és un dels organitzadors. És el senyor motxilla, perque allà on va porta el seu termo i el seu mate, com bon argentí.

Bueno, a Tigre vam passejar un bon tros. Un tros llarg. Passeig cap amunt i cap avall. Amb canal, port esportiu, fira, casino i mercat d'artesania inclos. I tot de 15 a 19!

Una de les moltes casetes a la ribera del riu... Impresionants!

International Students! Erem com uns 120... els organitzadors :O

El que saluda al principi i diu que és baixet és Diego, el de la samarreta BAIS. El que porta el jersei lila és Josu.

L'antic Hotel Tigre, ara convertit en museu.

San Nicolás

2009-08-06T23:58:00.004+02:00

El primer cap de setmana a Argentina no va poder ser millor. Arturo em va trucar per veure si m’animava a anar a veure’l, i com no tenia res més a fer, vaig decidir anar a visitar San Nicolás.

És un poble/ciutat a 3 hores de Buenos Aires. Com anar de València a Madrid. Aquest i la gran majoria de trajectes en aquest país es fan amb “colectivos” (bus). En comparació aquí són molt barats. Per anar a Madrid et gastes quasi 50 euros anar i tornar. Doncs anar a San Nicolás només em va costar 18 euros! El que t’estalvies de diners ho sumes amb hores de viatge. Perque, per als porteños, San Nicolás està aquí al costat. És una ciutat relativament a prop de Buenos Aires, tot i estar a tes hores de distància.

L’odissea per arribar a pujar a l’autobus va ser bona. Quan arribes a la “terminal de omnibus” (estació d’autobusos) trobes un munt de gent que va i ve. I tu no saps cap a on anar. Amb una mica d’intuició vaig arribar per retirar el “boleto” que havia reservat per telèfon. Però una vegada amb ell a la mà no pots sortir a fora a esperar l’autobus. Et fan seure a una mena de sala d’espera fins que, per megafonia i a unes pantalles de televisió, avisen que el teu autobús ja està llest per sortir. Passes un control i surts a les andanes.

Els autobusos són molt còmodes, i algunes companyies et donen un sandvitx i un parell d’alfajores pel viatge. Després d’una hora i mitja conduint, vam sortir de la ciutat. Sí, una hora i mitja. I llavors plana, amb casetes diseminades pel paisatge.

San Nicolás em va recordar algunes ciutats que he vist del sud d’Estats Units. Cases de cos, de dues o tres alçades. Es barregen les d’última construcció més innovadora en quant al disseny amb les cases més antigues, que també són una mescla d’estils colonials, francés…

El meu primer mate me’l vaig pendre a la vora de “La Costanera”, un passeig que hi ha a la vora del riu Paraná. Tot aquell entorn em va fer pensar en l’Albufera, però sense mosquits. S’hi estava bé, malgrat l’airet fred que hi bufava.

Però el que m’enduc de San Nicolás és la gent que vaig conéixer. Victoria, la germana d’Arturo, com si em conegués de tota la vida. Vam xerrar molt i vam tornar a Baires juntes al colectivo. Fins i tot em va oferir casa seva per quedar-me a dormir perque vam arribar molt tard!

Lia, una cosina d’Arturo i Victoria, està igual que jo. Extrangera a Baires perque ha vingut a estudiar. Ella viu a Boston, a Estats Units. Però per part de mare és argentina. Ella viu amb els seus cosins a Baires. Només he conegut a Dieguito (Diego és el seu pare) perque la cosina, Coti, està de viatge per Mèxic. Són tots molt amables, de seguida t’ajuden i et fan sentir molt còmoda.

Una de les nits del cap de setmana Victoria va convidar les seves amigues. I aquella nit ens ho vam passar tots molt bé. Vam estar arreglant el país fins les 5 del matí. Les noies, Arturo, Diego i jo allà, xerrant com bons argentins!

Però el que destaque del cap de setmana és l’asado a casa els pares de Dieguito. Va ser com una reunió familiar perqué va venir un cosí que viu a Berlín i es va ajuntar tota la familia. I quina carn! Mmmmm. Sense paraules. Però el clima que hi havia va ser impresionant. Allà vaig conéixer a Lia, que malgrat ser familia, no veia els seus desde feia anys.

Va ser un cap de setmana molt bo. M’ho vaig passar pipa. I que et fagen sentir com a casa quan ets tant lluny de la teva, s’agraeix molt.

Terrats

2009-08-05T18:59:00.001+02:00

A través de la meva finestra se’m mostren els terrats d’una nova i gran ciutat que espera ser explorada, una vegada més. Les plantes, les terrases i, de tant en tant, els nanos que hi surten a jugar, em fan pensar en els avis i casa seva.

De dia, amb el sol escalfant i il·luminant-ho tot, em sembla olorar els geranis de l’àvia. De nit, a través de les xemeneies, puja fins la meva cuina una olor de carn a la parrilla que fa venir la gana a tothom.

La primera vegada que vaig obrir la meva finestra em va venir al cap un dels diàlegs d’una pel·lícula. Alterio deia així: De Buenos Aires siempre se extraña alguna cosa, por insignificante que sea. Yo tardé en darme cuenta. Pero en Madrid no se silba. ¿Qué es lo que tú extrañas? Li preguntava al seu fill en la ficció, Juan Diego Botto. Ell responía: Los tejados. En Buenos Aires se ven los tejados de las casa. Acá no alcanza la vista. Todo es demasiado alto.

Aquesta va ser la sensació que vaig tenir quan vaig obrir les cortines. Sembla que, al menys per les quadres que he caminat, la vida sigui més de carrer. La gent és propera, s’aturen per saludar-se i preguntar-se com estan. Hi ha molts cafés, humils i gens presumptuosos, on els treballadors i les mares fan aturades estratègiques per esmorzar i xerrar.

A tota la ciutat encara existeix la figura del “portero” a cada edifici. M’han explicat que es deu a la gran eufòria que hi hagué als anys 50, quan l’Argentina era un gran tresor i els seus habitants, prou adinerats. En aquells moments, i important el model europeu dels servents, es va instaurar la figura del portero. Ell sol ser un home d’edat avançada que es cuida de vigilar que no entri ningú que no sigui veí, que recull i reparteix el correu, que neteja l’escala i s’encarrega de la brossa.

Alfredo és el porter de l’edifici. No m’aventure a posar-li edat, perque amb aquestes coses sóc prou dolenta. Sempre m’equivoque. Als seus ulls s’hi veu el pas del temps, dels canvis que ha sofert la ciutat i ell com a membre actiu de la mateixa. Algún dia que no estigui massa enfeinat, el convidaré a un café, a veure que m’explica.

La Casta, en canvi, és una dona que ha portat sobre els muscles el pes de la família. Ella és la venedora de la verdulería on fins ara he comprat algunes coses per menjar. És una dona menuda, indígena, em sembla que de Bolívia, de pell molt fosca, supose que per les llargues èpoques que ha passat treballant a la montanya. Es guanya la vide en un baix a prop de casa i, amb l'ajuda del seu marit, tiren endavant una petita botiga. M'intriga la seva història. Per què van venir aquí, tan lluny de casa seva?

Canvi d'hemisferi

2009-08-05T18:13:00.008+02:00

Encara no sé què m'ha portat a marxar tan lluny de casa. Perque la gent normal no fa les maletes i se'n va a l'altra punta del món. Però sé que no m'he equivocat. Fa només una setmana que estic per aquí i torne a reviure aquella sensació d'estrangera que té tot un país per descobrir, com em va passar ara fa un any.

De moment tot està anat molt bé. Passeje molt, perque Buenos Aires és de tot menys petita. Només hi ha 200 linies d'autobus (aquí colectivos) i la gent que viu aquí des de fa anys, tots, porten la Guia T a la bossa (la ciutat és tan gran que la gent no sap on ha d'anar ni com fer-ho).

Deixe aquí les fotos del piset que, amb molta sort i gràcies al Casal Català i el seu fòrum, vaig poder trobar. He parlat amb companys i molts estan pitjor que jo, compartint habitació per més diners dels que jo gaste. Així que, gràcies Pablo! (nota aclaratoria: Pablo és l'amo del pis).

El dormitori té dos llits, però els he ajuntat. Tooodo para mi!

El saló, amb tele i sofà. I una tauleta per menjar.

La cuina està molt ben equipada. I ara que la nevera és plena, llesta per dinar i sopar cada dia.

El pis també té lavabo, obviament, però no pose la foto. El que no té és rentadora, però a dues "cuadras" (carrers) he trobat una "laundry" (lavanderia) d'uns xinos que m'ho renten i assequen tot per només 8 pesos (que ve a ser 1'5€).

A sota de casa tinc una verduleria/fruiteria/carnisseria (aquí les botigues solen tenir de tot). I supers a prop: Leader Price, Carrefour, Coto (el més econòmic i de qualitat) i un Dia, que encara no he trobat.

Bueno, em sembla que per avui ja n'hi ha prou. En breus, quan m'envien les fotos del cap de setmana a casa d'Arturo us ho explicaré tot.

Fins llavors, chao! (sona molt pijo (aquí "cheto"), però aquí molt poca gent diu Adiós... supose que per la influència dels italians, que aquí són "tanos").

Auuuu