Coses de classe

Per treballs com aquests sí que val la pena esforçar-se. Taller multimedia, aprovat amb un 8 (promoció inclosa).

http://fannybraunymaitegarcia.wordpress.com/

Inspire, expire, inspire, expire...

Aquest cap de setmana passat ha estat relaxant. Llunt de la pol·lució bonaerense. I dels cotxes bojos. L'escapada a Sierra de la Ventana m'ha oxigenat el cap. Llesta per començar una nova tanda d'exàmens. 

A la porta d'UADE, amb Julieta, Xime i Marianela

Els dos dies han passat ràpid. Però he disfrutat com una nena petita. Després de 8 horetes de res d'autobus, arribavem a Sierra de la Ventana, un poblet al peu de la serra homónima. Situada dins la provincia de Buenos Aires, limita amb la pampa argentina, cosa que es nota per la repetició de paisatge que es veia des de la finestra. Camp de cereal, encara verd, algun que altre arbre a la llunyania i vaques fent no res. 

L'hotel estava bé. Encara que el que va estar genial van ser les companyes d'habitació. A Xime ja la coneixia, vaig a classe amb ella. Xime venia amb una amiga seva, la Marianela. I totes tres vam conéixer la Regina, de Suissa. Ens ho passárem d'allò més bé, sobretot a l'hora de la dutxa i intentant que l'habitació no s'indundés mentre una de nosaltres era dins jajaja.

Amb Regina, de Suïssa, a la porta de l'Hotel Alihuén

Companyes d'habitació

La caminada del dissabte al matí va estar molt bé. Vam pujar el Cerro de Bahía Blanca, de 739 metres. El passeig va durar un parell d'horetes. A la baixada, després de que els genolls feren acte de presència, vam dinar rollo picnic. Un megasandwitx de pernil dolç i dues empanades de carn, amb les quals tothom es va llepar els dits. Només acabar, city tour a càrrec de Gustavo, un noi de la zona. Ens ho va explicar tot amb molta claredat. La tarda va acabar amb una visita guiada a una dels cellers de la zona. Bodega Saldungaray és una de les pioneres del cultiu de vins per aquesta zona. A la nit vam tornar-hi per sopar.

Vista desde Cerro de Bahía Blanca

Sierra de la Ventana, amb el foradet que li dóna el nom

Sopant al celler. A la taula, d'esquerra a dreta: Caro (organitzadora), Regina, Xime, Marianela, Jo i Day (organitzadora)

Diumenge ens esperava una cabalgata. Jo més contenta que unes pasqües! I la meva alèrgia no va fer massa aparició, per sort. A lloms d'en Nahuel vam donar una volta pels voltants de la hacienda on havíem de dinar asado (nyam nyam). Galopar per la pampa va ser impressionant. I vaig recordar, i molt, a la Lluna... Amb la panxa ben plena vam tornar cap a casa. A la pol·lució, als piquets, a les vagues de metro, al col·lapse...

Nahuel, el cimarrón

Zzzzzzzzzzzzzz

Una de cine

Tots haureu sentit a parlar de l'última peli de Campanella. Doncs si ho multipliqueu per mil tindreu la repercussió que ha tingut per les terres del dulce de leche. Quan es va estrenar, el bombardeig de promoció va ser brutal. Fins i tot als ascensors de la universitat (tenen pantalles planes!) l'anunciaven. I per no sentir-se una com l'aneguet lleig (a banda d'estrangera) va anar a veure-la.

És bona. Sí. I molt ben narrada. També. I la fotografía destacable. I l'ambientació i vestuari. Però què volieu! Quan Darín encapçala qualsevol pel·lícula, l'èxit està assegurat. I si a sobre l'acompanya un actoràs (poc conegut a l'hemisferi nord, desafortunadament) com és Francella, doncs a fondre les guixetes!

Però jo, des de la meva humil trajectòria cinèfila argentina vos recomane una altra perla. Las viudas de los jueves.

Amb una llista d'actors que fan caure de cul (Leonardo Sbaraglia, Juan Diego Botto, Pablo Echarri i Ernesto Alterio), l'argentí Piñeyro ens mostra les vides còmodes (fins i tot alienes al seu entorn real) de quatre famílies. El film, ubicat en un "country" (vindria a ser un barri residencial, però canviant-li els adossats per petits palaus d'estil colonial) pren com a fil argumental els problemes d'aquestes famílies per radiografiar el que va ser una etapa molt convulsiva a l'Argentina del 2001.

Val la pena deixar-se uns quants euros (a mi només em costà 0.20 cèntims d'euro jajaja visca el canvi de divises!) i perdre quasi dues hores per saber què va passar fa uns anys per ací baix. El que no sé es si ja s'ha estrenat a terres ibèriques. Sino, poseu en marxa la mula!