Volver a empezaaaaar, otra vez

La UADE és com l'escola. Cada dia passen llista (!) i tots els professors posen deures: llegir un capítol d'un llibre, fer un exercici, fer un petit treball... La veritat és que és prou costós agafar aquest ritme de fer feines cada dia. Acostumada a València, que només es treballa un mes abans dels exàmens...

Un altre tema són els horaris de les classes. A cap lloc d'Espanya les classes comencen a les 7.45. Enlloc! Doncs aquí sí. I per arribar a l'hora, cal llevar-se a les 6.30. I costa, més que res perquè jo ja fa tres anys que tinc el rellotge biològic adaptat a la tarda. Quan es fan les 9 de la nit, ja estic cansadíssima.

Sobre els professors... Aishhh! Tots són molt joves (sobre els 30) i molt dinàmics. A les classes fan participar i treballar en grup. Res que veure amb allà. La professora de Multimedia té un aire a Y. Cabrera. I té els mateixos problemes tècnics amb la conexió que els nostres mestres. La classe té pinta de semblar un mix de Rosita (estem donant els booleans) i de Rosanna (ella y sus wikis).

A Principis étics tinc de professor al director de la carrera de Comunicació Social. El senyor té una màxima: "Puntualidad. Presentismo. No celulares". Té la mateixa veu que Jorques, el rollerisme de Renard i constantment fa anotacions enciclopèdiques. És fan d'Aristòtil, de Hegel i també posa els seus llibres com lectures obligatòries.

A Disseny gràfic tinc dos mestres. Nicolás i Sandra. Ell dóna la classe, no para de parlar. Ella, asseguda, de tant en tant fa algun comentari. El senyor definiciones li dic jo, perque a classe som 3 internacionals: un noi i una noia de Dinamarca i jo. I clar, hi ha algunes paraules que no entenem, i ens les explica toootes. S'agraeix, però també pot arribar a cansar si de cada 3 paraules te n'explica 6...

A Taller de Ràdio i Televisió, la mestra és adorable. Locutora de ràdio, és molt amable. Se la veu una persona exigent, però hi posa moltes ganes. Estem fent pràctiques de plató i ràdio, així que torne a repetir Benjamíiiiiin Maríiiiin.

Encara que els que més em coneixen són els d'atenció informàtica i el senyor de la biblioteca. Sóc bastant pesada, ho reconec, però si les contrasenyes no em funcionen, jo no en tinc la culpa...

En fi, que la UADE és un lloc on anar a estudiar, però on els estudiants són números en les credencials que usen per entrar a l'edifici. Paguen una burrada per anar a classe i presentar-se als exàmens. I la seua veu queda totalment neutralitzada si hi ha cap problema amb l'administració. Cal un AEC urgentment!!

Primera dosi de cultureta argenta

El dissabte a la nit vaig anar amb Patri (una noia gallega, de Satiago que ve amb mi a la UADE), Artu i el seu pare al teatre. Jo ja tenia ganes d'anar-hi abans d'arribar. L'accent dels porteños, barrejat amb els actors i els guions d'aquí, em van fer posar el llistó ben alt.

Així que, quan passàrem per Avinguda Corrientes (a tres "cuadras" de casa meva) no ho vam poder resistir. Vam anar teatre per teatre, mirant les obres que hi havia. Aquesta avinguda és la més cultural. A cada cuadra hi ha un parell de teatres i cinemes, a banda de moltes llibreries (que ja hem visitat i buidat jajaja).

Al final ens vam decantar per Contrapunto.

De l'obra només en sabíem el nom i que hi actuava el conegut Leonardo Sbaraglia. I realment ell va ser la raó fonamental per anar a veure'l. I no va defraudar. Sbaraglia va actuar molt bé. Quina veu! I quin accent! Acostumada a sentir-lo en castellà i no en argentí... L'altre actor, Pepe Soriano, és un dels veterans i molt conegut per aquí. Ho va fer genial. Molta presència escènica. Ell sol emplenava l'escenari.

El que em va decebre va ser el guió de l'obra. Adaptada d'un text anglès, des del començament ja saps com acabarà. Serà que sóc massa primmirada i que veig massa ficcions i que ho veig venir tot. Però què hi farem...

La cosa és que vaig veure a l'Sbaraglia, que no totes ho poden dir!!! Una gran nit de teatre que es va allargar a casa fins les 5 del matí.

Coses que no m'agraden de Buenos Aires [vol. 1]

Les voreres.

Qualsevol enginyer de camins, ports, carrers i demés infraestructures urbanes es tiraria les mans al cap per les irregularitats de les voreres de la ciutat de Buenos Aires.

És impressionant la de clots, forats, descalçats, refregits de ciments, lloses que es mouen que hi ha. És el paradís per deixar-s'hi els turmells, genolls i altres articulacions bàsiques pel desplaçament humà en general.

No en tinc cap imatge, més que res perque si veuen una "gallega colorada" fent fotos al terra pensaran malament.

Gràcies a això, molta gent que ve a Buenos Aires no contempla la ciutat. Quan torna a casa li pregunten: "Què vas veure la Casa Rosada? I l'estadi del Boca?" I ell o ella responen: "NO". "¿Per què?" Doncs perque estaven mirant al terra pendents de seguir sencers i no perdre extremitats inferiors...

En fi, primera entrada al blog en plan "quejica". No tot podien ser flors i violes, no?

Caminet per Caminito

Aquest matí he estat a l'emblemàtic barri bonaerense de La Boca. Sí. Per tots els fans del futbol, on es troba la mítica "Bombonera". El barri és conegut per les façanes dels seus edificis. Són fetes de fusta i una mena de xapa acanalada. Però el que més destaca de tot són els colors vius que decoren les parets, balcons, finestres i portes de totes les cases.


Entre mig dels carrers s'hi col·loquen tot d'artistes de tota mena. Escultors d'argent, joiers, pintors, curtidors de cuir... És tot un esforç mental resistir-se a comprar-hi res. Costa. Molt. De veritat.

El barri, inicialment poblat per immigrants italians, tenia un marcat caracter portuari. Molts eren els professionals de les dàrsenes i dels vaixells que viatjaven a Europa que s'instal·laven aquí. Avui en dia el barri està format per la població immigrada de Bolivia, Perú i Paraguay.

Al vídeo es pot veure la ja molt famosa cantonada de Caminito. El carrer té el seu origen a la imaginació del pintor Quinquela Martín. Fou ell qui decidí transformar l'antiga via de tren que passava per allà a un carrer que s'ha convertit en un dels llocs més emblemàtics de tot Buenos Aires. Sembla guiri-làndia...

Welcome International Students!

El dissabte passat vam fer de gringos! Els nois de BAIS (Buenos Aires International Students) van preparar una excursió a Tigre, un poble a 45 minuts de Gran Buenos Aires.

Vam anar amb tren fins el poble. Quin tren! Cada 20 segons el cor se t'aturava perque semblava que el vagó sortira dels rails... Lia (la cosina estadounidens d'Arturo) i Patricia (una noia gallega molt simpàtica) no sabien on agafar-se!

L'excursió va ser bonica. I és una excusa per conéixer llocs nous i a gent nova. Un dels nois organitzadors és de País Basc. Josu, el chicarrón del norte (així es va presentar). Va estar xerrant amb nosaltres prou estona, perque s'enyora de l'accent castellà. Diego també és un dels organitzadors. És el senyor motxilla, perque allà on va porta el seu termo i el seu mate, com bon argentí.

Bueno, a Tigre vam passejar un bon tros. Un tros llarg. Passeig cap amunt i cap avall. Amb canal, port esportiu, fira, casino i mercat d'artesania inclos. I tot de 15 a 19!

Una de les moltes casetes a la ribera del riu... Impresionants!

International Students! Erem com uns 120... els organitzadors :O

El que saluda al principi i diu que és baixet és Diego, el de la samarreta BAIS. El que porta el jersei lila és Josu.

L'antic Hotel Tigre, ara convertit en museu.

San Nicolás

El primer cap de setmana a Argentina no va poder ser millor. Arturo em va trucar per veure si m’animava a anar a veure’l, i com no tenia res més a fer, vaig decidir anar a visitar San Nicolás.

És un poble/ciutat a 3 hores de Buenos Aires. Com anar de València a Madrid. Aquest i la gran majoria de trajectes en aquest país es fan amb “colectivos” (bus). En comparació aquí són molt barats. Per anar a Madrid et gastes quasi 50 euros anar i tornar. Doncs anar a San Nicolás només em va costar 18 euros! El que t’estalvies de diners ho sumes amb hores de viatge. Perque, per als porteños, San Nicolás està aquí al costat. És una ciutat relativament a prop de Buenos Aires, tot i estar a tes hores de distància.

L’odissea per arribar a pujar a l’autobus va ser bona. Quan arribes a la “terminal de omnibus” (estació d’autobusos) trobes un munt de gent que va i ve. I tu no saps cap a on anar. Amb una mica d’intuició vaig arribar per retirar el “boleto” que havia reservat per telèfon. Però una vegada amb ell a la mà no pots sortir a fora a esperar l’autobus. Et fan seure a una mena de sala d’espera fins que, per megafonia i a unes pantalles de televisió, avisen que el teu autobús ja està llest per sortir. Passes un control i surts a les andanes.

Els autobusos són molt còmodes, i algunes companyies et donen un sandvitx i un parell d’alfajores pel viatge. Després d’una hora i mitja conduint, vam sortir de la ciutat. Sí, una hora i mitja. I llavors plana, amb casetes diseminades pel paisatge.

San Nicolás em va recordar algunes ciutats que he vist del sud d’Estats Units. Cases de cos, de dues o tres alçades. Es barregen les d’última construcció més innovadora en quant al disseny amb les cases més antigues, que també són una mescla d’estils colonials, francés…

El meu primer mate me’l vaig pendre a la vora de “La Costanera”, un passeig que hi ha a la vora del riu Paraná. Tot aquell entorn em va fer pensar en l’Albufera, però sense mosquits. S’hi estava bé, malgrat l’airet fred que hi bufava.

Però el que m’enduc de San Nicolás és la gent que vaig conéixer. Victoria, la germana d’Arturo, com si em conegués de tota la vida. Vam xerrar molt i vam tornar a Baires juntes al colectivo. Fins i tot em va oferir casa seva per quedar-me a dormir perque vam arribar molt tard!

Lia, una cosina d’Arturo i Victoria, està igual que jo. Extrangera a Baires perque ha vingut a estudiar. Ella viu a Boston, a Estats Units. Però per part de mare és argentina. Ella viu amb els seus cosins a Baires. Només he conegut a Dieguito (Diego és el seu pare) perque la cosina, Coti, està de viatge per Mèxic. Són tots molt amables, de seguida t’ajuden i et fan sentir molt còmoda.

Una de les nits del cap de setmana Victoria va convidar les seves amigues. I aquella nit ens ho vam passar tots molt bé. Vam estar arreglant el país fins les 5 del matí. Les noies, Arturo, Diego i jo allà, xerrant com bons argentins!

Però el que destaque del cap de setmana és l’asado a casa els pares de Dieguito. Va ser com una reunió familiar perqué va venir un cosí que viu a Berlín i es va ajuntar tota la familia. I quina carn! Mmmmm. Sense paraules. Però el clima que hi havia va ser impresionant. Allà vaig conéixer a Lia, que malgrat ser familia, no veia els seus desde feia anys.

Va ser un cap de setmana molt bo. M’ho vaig passar pipa. I que et fagen sentir com a casa quan ets tant lluny de la teva, s’agraeix molt.

Terrats

A través de la meva finestra se’m mostren els terrats d’una nova i gran ciutat que espera ser explorada, una vegada més. Les plantes, les terrases i, de tant en tant, els nanos que hi surten a jugar, em fan pensar en els avis i casa seva.

De dia, amb el sol escalfant i il·luminant-ho tot, em sembla olorar els geranis de l’àvia. De nit, a través de les xemeneies, puja fins la meva cuina una olor de carn a la parrilla que fa venir la gana a tothom.

La primera vegada que vaig obrir la meva finestra em va venir al cap un dels diàlegs d’una pel·lícula. Alterio deia així: De Buenos Aires siempre se extraña alguna cosa, por insignificante que sea. Yo tardé en darme cuenta. Pero en Madrid no se silba. ¿Qué es lo que tú extrañas? Li preguntava al seu fill en la ficció, Juan Diego Botto. Ell responía: Los tejados. En Buenos Aires se ven los tejados de las casa. Acá no alcanza la vista. Todo es demasiado alto.

Aquesta va ser la sensació que vaig tenir quan vaig obrir les cortines. Sembla que, al menys per les quadres que he caminat, la vida sigui més de carrer. La gent és propera, s’aturen per saludar-se i preguntar-se com estan. Hi ha molts cafés, humils i gens presumptuosos, on els treballadors i les mares fan aturades estratègiques per esmorzar i xerrar.

A tota la ciutat encara existeix la figura del “portero” a cada edifici. M’han explicat que es deu a la gran eufòria que hi hagué als anys 50, quan l’Argentina era un gran tresor i els seus habitants, prou adinerats. En aquells moments, i important el model europeu dels servents, es va instaurar la figura del portero. Ell sol ser un home d’edat avançada que es cuida de vigilar que no entri ningú que no sigui veí, que recull i reparteix el correu, que neteja l’escala i s’encarrega de la brossa.

Alfredo és el porter de l’edifici. No m’aventure a posar-li edat, perque amb aquestes coses sóc prou dolenta. Sempre m’equivoque. Als seus ulls s’hi veu el pas del temps, dels canvis que ha sofert la ciutat i ell com a membre actiu de la mateixa. Algún dia que no estigui massa enfeinat, el convidaré a un café, a veure que m’explica.

La Casta, en canvi, és una dona que ha portat sobre els muscles el pes de la família. Ella és la venedora de la verdulería on fins ara he comprat algunes coses per menjar. És una dona menuda, indígena, em sembla que de Bolívia, de pell molt fosca, supose que per les llargues èpoques que ha passat treballant a la montanya. Es guanya la vide en un baix a prop de casa i, amb l'ajuda del seu marit, tiren endavant una petita botiga. M'intriga la seva història. Per què van venir aquí, tan lluny de casa seva?

Canvi d'hemisferi

Encara no sé què m'ha portat a marxar tan lluny de casa. Perque la gent normal no fa les maletes i se'n va a l'altra punta del món. Però sé que no m'he equivocat. Fa només una setmana que estic per aquí i torne a reviure aquella sensació d'estrangera que té tot un país per descobrir, com em va passar ara fa un any.

De moment tot està anat molt bé. Passeje molt, perque Buenos Aires és de tot menys petita. Només hi ha 200 linies d'autobus (aquí colectivos) i la gent que viu aquí des de fa anys, tots, porten la Guia T a la bossa (la ciutat és tan gran que la gent no sap on ha d'anar ni com fer-ho).

Deixe aquí les fotos del piset que, amb molta sort i gràcies al Casal Català i el seu fòrum, vaig poder trobar. He parlat amb companys i molts estan pitjor que jo, compartint habitació per més diners dels que jo gaste. Així que, gràcies Pablo! (nota aclaratoria: Pablo és l'amo del pis).

El dormitori té dos llits, però els he ajuntat. Tooodo para mi!

El saló, amb tele i sofà. I una tauleta per menjar.

La cuina està molt ben equipada. I ara que la nevera és plena, llesta per dinar i sopar cada dia.

El pis també té lavabo, obviament, però no pose la foto. El que no té és rentadora, però a dues "cuadras" (carrers) he trobat una "laundry" (lavanderia) d'uns xinos que m'ho renten i assequen tot per només 8 pesos (que ve a ser 1'5€).

A sota de casa tinc una verduleria/fruiteria/carnisseria (aquí les botigues solen tenir de tot). I supers a prop: Leader Price, Carrefour, Coto (el més econòmic i de qualitat) i un Dia, que encara no he trobat.

Bueno, em sembla que per avui ja n'hi ha prou. En breus, quan m'envien les fotos del cap de setmana a casa d'Arturo us ho explicaré tot.

Fins llavors, chao! (sona molt pijo (aquí "cheto"), però aquí molt poca gent diu Adiós... supose que per la influència dels italians, que aquí són "tanos").

Auuuu