Manel i Xoel i els Vetustos

Aquell dissabte abans de la setmana fastigosa d'exàmens va ser suprem. Primer amb el concert de Manel al BAFIM. Després amb un sopar impressionant al Bangladore. I després amb Xoel López i Vetusta Morla. Tot amb bona compañía. Què més es pot demanar??

Manel, Ens hem sortim

Manel, típic paseíllo amb ukelele incorporat

Xoel López e sua guitarra

Vetusta Morla in the middle of smoke

Típica estampa de garito bonaerense

Coses de classe

Per treballs com aquests sí que val la pena esforçar-se. Taller multimedia, aprovat amb un 8 (promoció inclosa).

http://fannybraunymaitegarcia.wordpress.com/

Inspire, expire, inspire, expire...

Aquest cap de setmana passat ha estat relaxant. Llunt de la pol·lució bonaerense. I dels cotxes bojos. L'escapada a Sierra de la Ventana m'ha oxigenat el cap. Llesta per començar una nova tanda d'exàmens. 

A la porta d'UADE, amb Julieta, Xime i Marianela

Els dos dies han passat ràpid. Però he disfrutat com una nena petita. Després de 8 horetes de res d'autobus, arribavem a Sierra de la Ventana, un poblet al peu de la serra homónima. Situada dins la provincia de Buenos Aires, limita amb la pampa argentina, cosa que es nota per la repetició de paisatge que es veia des de la finestra. Camp de cereal, encara verd, algun que altre arbre a la llunyania i vaques fent no res. 

L'hotel estava bé. Encara que el que va estar genial van ser les companyes d'habitació. A Xime ja la coneixia, vaig a classe amb ella. Xime venia amb una amiga seva, la Marianela. I totes tres vam conéixer la Regina, de Suissa. Ens ho passárem d'allò més bé, sobretot a l'hora de la dutxa i intentant que l'habitació no s'indundés mentre una de nosaltres era dins jajaja.

Amb Regina, de Suïssa, a la porta de l'Hotel Alihuén

Companyes d'habitació

La caminada del dissabte al matí va estar molt bé. Vam pujar el Cerro de Bahía Blanca, de 739 metres. El passeig va durar un parell d'horetes. A la baixada, després de que els genolls feren acte de presència, vam dinar rollo picnic. Un megasandwitx de pernil dolç i dues empanades de carn, amb les quals tothom es va llepar els dits. Només acabar, city tour a càrrec de Gustavo, un noi de la zona. Ens ho va explicar tot amb molta claredat. La tarda va acabar amb una visita guiada a una dels cellers de la zona. Bodega Saldungaray és una de les pioneres del cultiu de vins per aquesta zona. A la nit vam tornar-hi per sopar.

Vista desde Cerro de Bahía Blanca

Sierra de la Ventana, amb el foradet que li dóna el nom

Sopant al celler. A la taula, d'esquerra a dreta: Caro (organitzadora), Regina, Xime, Marianela, Jo i Day (organitzadora)

Diumenge ens esperava una cabalgata. Jo més contenta que unes pasqües! I la meva alèrgia no va fer massa aparició, per sort. A lloms d'en Nahuel vam donar una volta pels voltants de la hacienda on havíem de dinar asado (nyam nyam). Galopar per la pampa va ser impressionant. I vaig recordar, i molt, a la Lluna... Amb la panxa ben plena vam tornar cap a casa. A la pol·lució, als piquets, a les vagues de metro, al col·lapse...

Nahuel, el cimarrón

Zzzzzzzzzzzzzz

Una de cine

Tots haureu sentit a parlar de l'última peli de Campanella. Doncs si ho multipliqueu per mil tindreu la repercussió que ha tingut per les terres del dulce de leche. Quan es va estrenar, el bombardeig de promoció va ser brutal. Fins i tot als ascensors de la universitat (tenen pantalles planes!) l'anunciaven. I per no sentir-se una com l'aneguet lleig (a banda d'estrangera) va anar a veure-la.

És bona. Sí. I molt ben narrada. També. I la fotografía destacable. I l'ambientació i vestuari. Però què volieu! Quan Darín encapçala qualsevol pel·lícula, l'èxit està assegurat. I si a sobre l'acompanya un actoràs (poc conegut a l'hemisferi nord, desafortunadament) com és Francella, doncs a fondre les guixetes!

Però jo, des de la meva humil trajectòria cinèfila argentina vos recomane una altra perla. Las viudas de los jueves.

Amb una llista d'actors que fan caure de cul (Leonardo Sbaraglia, Juan Diego Botto, Pablo Echarri i Ernesto Alterio), l'argentí Piñeyro ens mostra les vides còmodes (fins i tot alienes al seu entorn real) de quatre famílies. El film, ubicat en un "country" (vindria a ser un barri residencial, però canviant-li els adossats per petits palaus d'estil colonial) pren com a fil argumental els problemes d'aquestes famílies per radiografiar el que va ser una etapa molt convulsiva a l'Argentina del 2001.

Val la pena deixar-se uns quants euros (a mi només em costà 0.20 cèntims d'euro jajaja visca el canvi de divises!) i perdre quasi dues hores per saber què va passar fa uns anys per ací baix. El que no sé es si ja s'ha estrenat a terres ibèriques. Sino, poseu en marxa la mula!
 

Another rainy day on paradise

Un altre cop, la pluja cobra protagonisme a la ciutat del tango. Avui, nit dels horrors segons la "cultura" estadounidens, Buenos Aires estarà coberta d'aigua.

No és que no m'agrade la pluja. Al contrari. Per a mi és relaxant. Neteja. Canvia la visió de les coses. Tot s'enterbola. O s'aclareix. Els trons ens fan sentir més petits del que som. Ens espanten. Però la llum cegadora dels llamps il·lumina la foscor. I la pluja neteja.

Centre cultural Moca

Això de tenir deures dia sí dia també comença a cansar-me una mica. Tot i que algunes tasques són interessants. Almenys requereixen d'una sortida ocasional de l'aula (o del menjador de casa, en su defecto). Us deixe aquí unes quantes imatges d'alguns quadres del 4t concurs de Pintura que organitza UADE - Art Institute. ¿Corporativisme? Naaaaaaah!

Variación natural (2009) de Alejandro Argüelles

 

 Mirada profunda de Remix de André D’Arcangelo

 

62/Modelos (de un joven judío) para armar

 

Detall de l'anterior

Iguazú

Bueno, ja he tingut com una setmana per recobrar-me del viatge i després d'endreçar unes quantes fotos, aquí les deixes. Els 3 dies que vam passar a la província de Misiones, a Puerto Iguazú, van ser d'alló més sorprenents! Caminant per la selva (una vegada més) no podia pensar que Jack o Mowgli sortirien a rebre'm.

Després de 18 llargues hores d'autobús, compartides amb 40 soldats que anaven a casa de permís pel dia de la mare (sí, aquí tot és a l'inrevés), vam arribar al nostre hostel. Arribar i ploure! Mala sort, qué hi farem. Tot i així vam encaminar-nos cap al Brasil. A Foç do Iguaçú s'extén una part del parc de les Cataratas. Hi havia moooolta boira. Però una càmera com la meva no es deixa intimidar fàcilment!

El nostre hostel! La piscina no la vam poder estrenar! De tanta pluja, a la nit, es va desbordar! 

 Catarates de d'Iguaçú

A meitat tarda ja érem de nou al hostel. Estàvem mortes després de tant viatge. Unes partides al ping-pong, una al billar i cap al llit. Vam dormir com bebés! Al matí següent, i després d'un nutritiu esmorzar, cap al parc de la banda argentina. Tot va anar bé fins les 11 del matí, quan amb el previ avís de 3 trons, el cel ens va caure a sobre. Mai m'havia mullat tant!

A l'entrada del parc

Una de les moltes fotos impressionants

És un viatge que recomane a tothom. De debó. Només un parell de consells:

1) Porteu una motxilla amb una muda SENCERA per canviar-vos. Et quedes xop!

2) Un parell d'aspirines no aniran malament. El soroll de l'aigua caient és ensordidor!

Encara que estiga lluny de casa

No podia deixar d'homenatjar a tan gran persona, a qui trobe, i molt, a faltar...

Mode ironia/ON

Simplement Mafalda

Opera Pampa, o la história d'Argentina en una hora

El divendres a la nit vam tenir una altra dosi de cultura. Però aquesta vegada va ser completa. Primer, música, ball, cavalls... tot per explicar la história d'Argentina dels últims anys. I després, com no podia ser d'altra manera, degustant un bon vi i un inmillorable asado. Dels postres no en parle, que a mi lo dolç no em va. Però les crítiques van ser molt favorables.

 

L'interior dels estables, acondicionats com menjador

 

Les parrilles on feien l'asado

 

Amb Lucille (FR) i Andrea (MX), abans de l'espectacle catant el vi i les empanades

 

Moment del show. Els indis amb els cavalls impressionants

 

I els ballarins típics de l'interior, amb certa semblança al zapateao andalús

 

La taula del sopar. D'esquerra a dreta: Kate (USA), Andrea (MX), jo, Alex (ALEM), Leandro (ARG), Petra (Suissa) i Carolina (ALEM)

Si voleu veure un vídeo de l'espectacle, cliqueu aquí.

El transport a Buenos Aires

Aquí deixe un article que van demanar per classe. Una pràctica en temps real. En castellà. A la foto, el bus que agafe cada matí a les 7.30 per anar cap a la facultat.

Tomar un colectivo en la ciudad de Buenos Aires es toda una aventura. Como la ciudad misma. La primera dificultad con la que se encuentra cualquier visitante es saber qué colectivo debe tomar. En la capital hay más de 200 líneas y muchas de ellas se dividen en ramales, lo que complica aún más la situación del turista.

Tanto para subir como para bajar del colectivo se tiene que avisar al conductor con cierta antelación porque sino sigue hasta la siguiente parada. Para los turistas, sobre todo los que vienen de Europa, este hecho es muy diferente, puesto que en sus ciudades los colectivos siempre se detienen en las paradas. Por obligación.

Otro tema interesante para el extranjero es cómo pagar el boleto. Las máquinas solo admiten monedas. Así que es vital estar en posesión de tales preciadas piezas. Las colas que se arman para pagar son también destacables. Una moneda es rechazada, otra cae al suelo… Y todo mientras el conductor avisa de que cierra la puerta.

Hay que vigilar mucho mientras dura el viaje. Siempre hay que estar agarrado a las barras. El peligro de caer al piso o sobre alguien aumenta en proporción a la cantidad de pasajeros que lleva el colectivo. Cuanta más gente, más virulenta la conducción.

Pero todos estos aspectos negativos quedan minimizados cuando se conoce que la red de transporte público porteño soporta una gran cantidad de pasajeros. Sólo en la ciudad viven 3 millones de personas, más los 7 que habitan en el conurbano.

Estos últimos son los que colapsan la red de transporte ferroviario todas las mañanas. La llegada de miles de trabajadores a la ciudad y la salida a la provincia de otros convierte a las estaciones de tren en verdaderos hervideros de gentío.

El problema de las monedas reaparece en estos lugares. Las colas que se forman en las ventanillas para pagar con billetes ocupan los hall de entrada. Las máquinas de cambio exacto absorben cierta cantidad de pasajeros que, prevenidos, llevan su importe exacto para no perder el tren. Pero aún así, el gentío asombra al forastero.

Los subtes tampoco se libran de las aglomeraciones. Sobre todo en horas puntas. Los vagones son insuficientes y muchas veces se debe esperar en el andén a que pase el siguiente. Que posiblemente también venga lleno…

Así pues, si viajan a capital, recuerden que la mejor opción es andar. Porque el ejercicio es sano. Y si su destino queda lejos para ir caminando, prevengan el tiempo que les va a llevar el viaje, porque sino llegarán tarde. Como todos.

Colonia, Uruguay

El dilluns Bianca i jo vam fer una escapada al país del costat. Amb només 3 horetes ja estàvem a l'Uruguay. Tot gràcies al Elisa Independencia, el vaixell de Buquebus amb el que es travessa el riu La Plata.

El hall d'entrada, des del segon pis, el de turistes

A la part del darrere del vaixell amb la bandera uruguaia

Colonia és un destí típic de vacances. Però té un nosequé que la fa entranyable i no massa turística. De fet, per ser festiu el passat dilluns (era 21 de setembre, dia de la primavera i de l'estudiant), no hi havia massa gent.

Un dels carrers del casc antic

El carrer d'Espanya, que finalitza amb un moll

La zona del centre té tots els carrers empedrats, les cases són baixes i quasi bé totes tenen jardí. En certs llocs semblava Setcases, però sense el fred. Perqué vam tenir un molt bon dia, amb molt de sol. Des del far, les vistes eren impressionants!

Vista del far, amb restes de la muralla que rodejava Colonia

El dia va estar molt entretingut. I el viatge amb vaixell prou còmode. Però el que ho va espatllar tot va ser immigració. Dimarts vaig anar a fer-me la visa d'estudiant però, al sistema argentí, encara estava a Uruguay. Coses de la burocràcia...

Tardes de picnic i relax

Un diumenge més, i com ve sent el costum, uns quants (els que hem pogut llevar-nos després de la festa d'ahir a la nit) hem anat a passar la tarda al marge del riu. Aquest cop, a Vicente López.

Aquestes espècies de passejos fluvials están de conya per fer el gos. Tothom està ajessat, prenent mate, tocant la guitarra, xerrant...

La tarda ha estat divertida. No en plan festa extrema, perque ningú podia més, però hem jugat al Bullshit (entiendase como Mentiroso) amb les cartes. També ha caigut algún que altre truquet de màgia. En fi, una bona tarda de gossera porteña.

D'esquerra a dreta: Bianca, jo, Marcelo, Gustavo, Diego, Dafne, la noia finlandesa i una argentina

Viva México!!

El passat dia 15 a la nit vaig ser invitada pels companys mexicans per celebrar El Grito. El 15 de setembre a les 12 de la nit, tots els mexicans criden Viva México! ben alt, per conmemorar el dia de la independència de l'estat espanyol.

Foto de grup amb toooots els mexicans

La festa va ser divertida, amb mariachis en directe, l'ambaixadora (una mica malmesa per la cirurgia estètica)... També van acudir actors de novel·les mexicanes que graven a Buenos Aires. Totes les noies es feien fotos, però ningú sabia qui eren o com es deien!

Allá en el rancho grade, allá donde viviiiiiiiiiaaaaaaaa...

A la rica Corona, que a les 9 de la nit ja s'havies esgotat jajaja

Va ser una nit curiosa, divertida i amb mooolts acudits sobre els conquistadors espanyols. Això de ser d'una nacionalitat cada dia és molt divertit! Encara que de la meva no me n'oblide ehh. Però, tot i així, que VIVA MEXICOO, CABRÓN!!

Sí, estic viva

Perdó per la tardança, però això de ser estudiant (xD) i viure a Buenos Aires et fa ser una persona moooolt ocupada.

Des de l'últim post m'han passat moltes coses, que ara no explicaré perque tardaria una eternitat. Així que faré un resumet del cap de setmana passat.

Dissabte m'ho vaig passar pipa! Vam anar amb uns amics a patinar sobre gel. I no vaig caure! Feia segles que no hi anava... Des del viatge a Boí Taüll amb l'escola... Què vella que em faig...

La tarda va ser molt divertida. Tots vam patinar. Alguns es van passar més temps a terra (bueno, al gel), però ens van fer riure a tots. El gran protagonista indiscutible va ser William, un brasiler que, definitivament, els patins i ell no són amics. Samba, la que vulguis, però gel... nop.

Encara que no es vegi massa bé, d'esquerra a dreta: François (FR), Carolina (MX), William (BR), Melanie (FR), Marcelo (Taiwan, ara ARG), Miriam (MX), Ana (MX), jo i Gustavo (xinés ara ARG)

Aquí resta William, després d'innumerables caigudes.

Després de patinar tooota la tarda, s'havien de recuperar els esforços, així que Marcelo i Gustavo ens van portar al barri xinés a sopar. Què bo! I quina ambientació! Tot gràcies, un cop més, a les amistats de la gent de per aquí. Gran sopar i gran vi (que ens van regalar, por nuestra cara bonita :P)

Abans, amb la taula paradeta

Després, tot desèrtic

Diumenge, i per reposar les forces i pair bé, vam quedar a la tarda per anar de picnic al Planetari. S'hi va apuntar prou gent, però erem pocs en comparació a altres activitats que hem anat, perque molts estaven de viatge a Iguazú. Però igualment, una tarda bona. Sobretot amb el test de la Cosmopolitan, ésa gran amiga!

Foto familia després d'una tarda molt bonica. No pose els noms perque són massa. Érem ARG, MEX (com no! s'apunten a tot), FR, BRA, Bianca (gallega) i jo. Ahhh i el gosset de Flavia, Bono, brasileiro!